MARIA ROSA

L'obra

Maria Rosa s'inscriu dins una trilogia de drames realistes juntament amb Terra Baixa i La filla del mar. L'obra va ser escrita per encàrrec de l'actriu madrilenya Maria Guerrero per ser representada en la seva companyia, però al final va ser estrenada al 1894 a Madrid i Barcelona al mateix temps. L'obra va aconseguir un gran ressò internacional que encara avui perdura, gràcies a la facilitat amb què la gent es veu reflectida amb els personatges i els seus sentiments.

Sobre l'autor

Àngel Guimerà va néixer el 1845 (a mitjans del segle XIX) a Santa Cruz de Tenerife essent fill il·legítim d'un català i una canària. Als nou anys va emigrar al Vendrell (Catalunya). Aquests dos fets el van marcar profundament, a més també de tenir un gran trauma fruit d'un desengany amorós fet que va fer que l'autor s'aboqués en la seva mare, donant-li tot l'amor a ella.

Va ser primer autor de poesia, guanyant el títol en Gai Saber, però més tard va passar-se al teatre duent a terme una gran tasca, aconseguint crear obres amb molta força literària sense tenir cap tradició anterior. Es juntament amb Narcís Oller i Jacint Verdaguer, un dels tres autors més importants de la Renaixença catalana.

Influències

La seva obra està influïda per diversos moviments literaris a causa que l'autor va viure en una època de moltes etapes literàries, un dels quals que es veu amb molta claredat al llarg d'aquesta obra és el Modernisme que es reflecteix amb tot el simbolisme, com quan parlen de la sang, del vi o del ganivet, els quals es mostren des del principi de l'obra i la condueixen fins a un final fatal.

Altres influències que van marcar les obres de l'autor són els traumes mencionats anteriorment a l'apartat “Sobre l'autor”. Aquests es veuen a través dels personatges de les obres de Guimerà, ja que molts són personatges infeliços que se senten desarrelats, fora de lloc. L'amor que ell sentia per a la seva mare es mostra en els personatges femenins els que són majoritàriament protectors i maternals amb els seus marits, com el que la Maria Rosa sent per l'Andreu.

Per últim hem de destacar la gran influència de l'autor noruec Henrik Ibsen dins l'obra guimeraniana, ja que aquest donava una gran importància a les dones dins de les seves obres, fent que s'enfrontessin amb els seus problemes, fet que feia que moltes de les seves obres acabessin amb la fugida de la protagonista (això es veu en l'obra quan la Maria Rosa es proposa marxar per fugir dels seus problemes però al final decideix quedar-se i enfrontar-se amb la realitat.

El llenguatge de l'obra

Guimerà és un autor que va destacar per aconseguir fer una síntesi brillant del parlar col·loquial i del llenguatge poètic dalt dels escenaris. Els personatges utilitzen un català clar i directe, amb oracions simples però plenes de contingut. El llenguatge d’aquests personatges està carregat d’expressions exclamatives, interrogatives i reiteratives(marca d’oralitat), on es veu l’ús de refranys i d’onomatopeies entre d’altres elements. Aquest llenguatge popular és aconseguit per Guimerà, a base de documentar-se al escoltar el parlar de la gent del carrer. Aquesta síntesi del llenguatge poètic i del parlar col·loquial dóna una gran versemblança a l’obra, aconseguint un ritme ràpid i fluid perquè fa parlar als personatges com els toca en relació a la seva condició social (en el cas de l'obra, com a senzills treballadors de carreteres). Els únics dos personatges que utilitzen el llenguatge poètic al llarg de l’obra són el Marçal i la Maria Rosa, sobretot l’usen en els monòlegs que solen fer.

Cal dir que avui en dia trobem moltes incorreccions ortogràfiques a l’obra com l’ús de l’article neutre lo, l’ús de castellanismes i l’ús del pronom feble davant del verb; però això és fruit de què encara no s’havia du a terme la reforma ortogràfica de Pompeu Fabre, reforma de la qual Guimerà estava en complet desacord.

L'amor i la passió, triangles amorosos

L'obra presenta dos triangles amorosos. El primer està format per l'Andreu, la Maria Rosa i pel Marçal. El segon està format pel Badori, la Maria Rosa i pel Marçal.

Dins l'obra es mostra un amor pur i fidel, que de vegades esdevé maternal per part de la Maria Rosa envers l'Andreu, com a conseqüència del trauma amorós que tenia Guimerà, que al ser rebutjat va dedicar tot el seu amor a la seva mare. També es veu la passió desenfrenada, amb un amor boig i moltes vegades sadomasoquista (característica de l'autor) en el personatge de Marçal, que desitja a la protagonista i està disposat a tot per aconseguir posseir-la, sense importar les conseqüències dels seus actes.

El simbolisme

Podem veure símbols que apareixen al llarg de l’obra, com són el vi, la sang i el ganivet entre molts d’altres (aquesta simbologia és una clara influència modernista). Es parla del vi que va ser trepitjat per l’Andreu i es va mesclar amb la seva sang, que posteriorment emborratxa al Marçal per arribar a un desenllaç tràgic, on el triangle amorós que perdura al llarg de l’obra (Andreu-Maria Rosa-Marçal) es trenca gràcies a que la Maria Rosa apunyala al Marçal amb el ganivet del pa de bodes. També hi ha molts símbols referits a animals com el tigre (Marçal) o el desig de la Maria Rosa de se lliure com un ocell.

Importància de l'obra per a la tradició catalana

Maria Rosa és molt important per a la tradició literària perquè inicia una nova manera de fer teatre, introduint una brillant síntesi del llenguatge col·loquial  i del llenguatge poètic dalt dels escenaris,  aconseguint tot això sense tenir una tradició prèvia com a referència i esdevenint tradició literària pels seus posteriors.