ANTÍGONA

L'autor

Salvador Espriu, autor nascut a principis de segle XX va escriure prosa, poesia i teatre. Cal destacar que aquest es va veure greument afectat per la Guerra Civil Espanyola, posicionant-se al bàndol republicà.

La importància que ha tingut l’autor

Les seves obres van trigar molts anys a veure la llum perquè van ser escrites durant els anys de la postguerra i en català, això va fer que l’autor mantingués viva la llengua encara que no fos en públic.

C al parlar de què el temps que va tenir l’autor el va aprofitar per fer diverses revisions a l’obra per així aconseguir publicar-la amb un estil acurat.

La intenció

Tant la formació d’Espriu en història com els seus viatges i la guerra el van marcar profundament, fet que va portar a salvador Espriu a reinterpretar el mite d’Antígona per així expressar d’una manera metafòrica la guerra civil que va viure Espanya, una guerra fratricida que va fer patir a tots dos bàndols i que acabés com acabés sempre acabaria en desgràcia.

Estructura

L’obra es divideix en diverses parts:

·         El pròleg: posat en la veu de l’autor, situat al marge de l’obra, té la funció de demanar disculpes per tornar a tractar un tema antic però encara vigent, i recordar al lector els precedents que van motivar els fets ocorreguts.

·         Primera part: passa a l’interior del palau, es presenten els personatges i la seva opinió i punt de vista sobre la guerra i els fets ocorreguts.

·         Segona part: passa en un descampat. Antígona rep el suport dels personatges que l’estimen, per acomplir la seva missió, però al final tots es fan enrere excepte Eumolp.

·         Tercera part: torna a passar a l’interior del palau, on Antígona s’enfronta amb Creont, aquesta accepta el seu càstig d’una manera serena i es dedica a explicar quina és la raó justa del seu sacrifici.

El llenguatge

Espriu utilitza un llenguatge esquemàtic i auster encara que aquest no fa perdre el to i la situació del moment, un to que tant pot ser irònic, com tendre, despòtic, reflexiu...

Cal destacar la importància del simbolisme dins l’obra representant els conceptes de vida i mort a través de: l’aigua, els voltors, la sang, la pols i el plotr.

Personatges

·      Antígona: és la protagonista de l’obra. És l’arquetip de la pietat, l’amor i el desinterès personal. Defensa la justícia fins al punt que accepta morir per no renunciar al que creu just. Accepta el seu destí fatal perquè sap que no en pot fugir.

·      Ismene: representa la covardia, la por i l’oblit. Prefereix oblidar els fets a malviure per haver de desobeir les ordres.

·      Etèocles: representa l’ambició alimentada per Creont.

·      Polinices: es presenta com a primera víctima tot i també representar l’ambició. Antígona el fa objecte de la seva lluita.

·      Creont: representa l’ambició desmesurada, la crueltat del dictador. Actua amb prepotència, és hipòcrita , segur i recelós. Aquest només vol mantenir-se al poder, no mostra cap patiment pel fet que ha de condemnar a  mort a la seva pròpia neboda, per haver desobeït la llei que ell mateix va imposar.

·      Tirèsies: malgrat sentir afecte i admiració per Antígona, no l’acompanya i es queda a la vida de les tenebres, convençut de que és necessari fer de consciència dels altres.

·      Eumolp: representa el món dels oprimits que al final es rebel·la contra la seva sort i decideix acabar la seva vida d’una manera digna, fent costat a Antígona. És un esclau geperut.

·      El lúcid Conseller: personatge situat al marge del temps, fa d’observador i permet reflexionar sobre la vida, la mort i el destí dels homes. Espriu li dóna el paper d’actualitzador, per tal de reinterpretar la tragèdia clàssica, d’acord amb els esdeveniments que succeeixen en el món modern.

·      Eurídice:representa els interessos personals per sobre dels socials i humans, és un personatge interessat que vol iure sense la pressió dels déus, per això els oblida i els nega.

·      Eurianeia: representa la fatalitat i el pessimisme. Primer vol acompanyar la protagonista però al final es retira emportant-se a Ismene cap a una vida on només hi té cabuda el dolor.

·      Astimedusa: representa l’optimisme i es manifesta incrèdula davant la magnitud del mal que pugui caure sobre els reis de Tebes.

Els espais

L'obra se situa en dos espais principals. Tant la primera com l’última part es situen en el palau de Tebes, però la segona part succeeix a l’exterior, just on hi ha el cadàver de Polinices.

SALVADOR ESPRIU - ‘Antígona’

VIDA

Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de “Sinera”. Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El gran impacte d’Espriu com a escriptor es produeix a la postguerra, època en què ha publicat la totalitat de la seva obra poètica i teatral i s’ha mantingut personalment en una reclusió voluntària, producte d’una malaltia. Mort a Barcelona l’any 1985. L’obra d’ ’Antígona’ l’escriu el 1939, encara no acabada la Guerra Civil, d’aquí que la intenció de l’autor  sigui clara: explicar l’absurditat d’una guerra fraticida, a partir de l’actualització del mite clàssic. L’obra d’ ‘Antígona’ neix per salvar la llengua catalana, com diu Espriu en el seu poema ‘Inici de càntic en el temple’ “Hem viscut per salvar-vos els mots”.
És una tragèdia a l'estil grec. Marca el començament d'una nova etapa marcada per la guerra civil, l'efecte que va fer a Espriu veure el seu món destrossat. De fet no tornarà a escriure narrativa fins la mort de Franco l'any 1975. A partir d’ "Antígona" es converteix en un home trist, obsessionat per la mort.

INTRODUCCIÓ

A nivell personal, la guerra civil va significà per Espriu la frustració dels seus projectes.

Modernistes i Noucentistes, en el seu afany de recuperar la identitat catalana, cercaven els seus models literaris a Europa i refusaven tot allò que provenia de la literatura castellana. La República va plantejà un canvi en aquest sentit. La generació d'Espriu és la primera generació d'escriptors que pren com a models a escriptors castellans.

BASE DE LA TRAGÈDIA

Espriu vincula dues tragèdies gregues:

·   “Els set contra Tebes". Es qui explica com els fills d'Edip, Polinicies i Etèocles, s'enfronten per aconseguir el poder de la ciutat de Tebes. Adapta aquesta tragèdia en la primera part del seu llibre per recalcar que la seva obra al·ludeix a la Guerra Civil, a la lluita fraticida.

·   "Antígona" (Sòfocles). Morts els dos germans, Creont ostenta el poder i decreta la prohibició d'enterrar el cos de Polinices per traïdor. (No perdona els vençuts). Antígona desobeeix l'edicte i dóna sepultura al seu germà. Per ella la llei natural està per sobre de la llei civil L'adapta en la segona part del seu llibre. Volia manifestar que no s'havia de dividir la població entre vencedors i vençuts. Calia el perdó i començar de nou tots junts. L'acció d'Antígona enterrant a Polinicies equival a l'amnistia dels republicans que Franco no va donar mai.

    ESTRUCTURA

Prefaci. Escrit l'any 1947, però no publicat fins l'edició de l'any 1955. Manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La llei natural ha de ser superior a la llei civil. Segons Espriu, allò que no s'ha de fer mai és dividir el poble entre vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tots junts comencin un nou camí. No s'ha de potenciar la paraula enemic.

Pròleg. És una veu. Comença amb un tòpic molt utilitzat en les obres clàssiques: la falsa modèstia, (disculpes per la gosadia de tractar un tema clàssic esgotat pels grecs). Ens posa en antecedents de la història de la família de Tebes per tal de situar-nos dins el context on es desenvoluparan els fets. És la veu del passat.

Nucli de l'obra. Dividit en 3 parts.

PERSONATGES PRINCIPALS

ANTÍGONA. És la protagonista. És un personatge superior al altres i per això (el públic s'hi identifica), té una elevada moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil de Creont. Es troba al mig de la relació violenta que mantenen els seus dos germans pel poder. Els estima tots dos però sent debilitat per Polinices perquè ha estat i és el més desfavorit dels dos. Mostra una inclinació a protegir el més desfavorit. 

ISMENE. Germana petita d'Antígona. Simbolitza la indecisió i l'oblit. Un oblit que segons el punt de vista d'Espriu porta a la mort, perquè només a través del record revivim els morts. Amb l'oblit els matem definitivament. La seva personalitat equival a la gent contrària a Franco que no gosava a rebel·lar-se per por a les conseqüències.

TIRÈSIAS. És un endeví cec. Aquests personatges cecs són habituals a les obres d'Espriu, tenen una visió interior que els permet predir el futur

CREONT. Oncle d'Antígona. Simbolitza el tirà, l'hipòcrita. És un personatge que obté el menyspreu d'Espriu, manifestat entre altres coses en la seva descripció física molt semblant a la de Franco. Es comporta com una obra sinistra que s'amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. A causa dels seus consells soterrats Etèocles decideix enfrontar-se al seu germà i al morir tots dos, ell assoleix el poder.

EUMOLP. Esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona (fet que li compensarà més endavant i que contribueix a situar-la per sobre de la resta). Decideix ajudar Antígona perquè és la única que sempre l'ha tractat bé i també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge. És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia d'Antígona. Representa el pensament de l'escriptor tot just el moment quan escrivia l'obra (faltava poc per acabar la guerra).

ETÈOCLES I POLINICES. Són els dos germans d'Antígona que enfrontats per aconseguir governar en solitari a Tebes, lluiten fins matar-se mútuament.

EL LÚCID CONSELLER. És l'altre personatge, juntament amb Eumolp, que Espriu introdueix en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'Antígona" (1964) i representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra. Si a la primera edició es serví d'Eumolp per manifestar el seu pensament: la mort d'uns pocs salvarà tot un poble"; ara ha reflexionat i posa en dubte el valor del sacrifici d'Antígona i ho fa a través d'aquest personatge. Aboca el lector/espectador a una doble tragèdia:

·   La d'Antígona i la de tota una col·lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris, mediocre, cansat, representat tot ell per la figura de Creont.