CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA

Vida

Pere Calders, autor del segle XX, va néixer al 1912 i va viure els anys de guerra i postguerra a l'exili durant els quals no va deixar d'escriure, aquests fets tràgics que li va tocar viure van marcar la seva obra notablement. En un primer moment no tenia en ment publicar els seus contes per culpa de les circumstàncies, però un amic seu afincat a Barcelona va fer diversos reculls i els va publicar en llibres, tot i que la fama de Calders no va arribar fins que la companyia de teatre Degoll Dagom va fer una adaptació d'alguns dels seus contes i els va dur a escena, fet que va projectar l'obra de Calders. Cal dir però que en un principi l'autor no estava segur de que això sortís bé i creia que seria un fracàs absolut.

Llenguatge

Calders utilitza un llenguatge cuidat que flueix amb certa facilitat tot i que utilitza bastants recursos lingüístics com la ironia, que quasi sempre apareix al final dels contes, on l'absurd i la fantasia es converteixen en la realitat.

Els personatges

Tots són personatges plans, de la majoria dels quals no en coneixem ni tant sols el seu nom. El narrador sol ser en primera persona, un narrador testimoni que participa de l'acció dels fets. Aquests actuen segons els seus propis codis de comportament, anant en contra de l'autoritat en la majoria dels casos, tot i que de vegades hi estan a favor.

Tema central recurrent

L'alteració de la realitat quotidiana per mitjà de fets trasbalsadors, com elements màgics, que culmina amb un final irònic i de vegades absurd

Elements màgics que apareixen

Sovint l'element fantàstic queda incoporat en el codi de comportament dels personatges principals.

• Les mans: són un exponent directe del prodigi, un element trasbalsador. Poden ser portadores de vida i factors de mort i follia.
• La casa: representa l'ordre estable en la realitat quotidiana, dóna estabilitat inicial.
• El viatge: significa l'evasió per escapar-se de la realitat establerta.
• El circ, la fira, el teatre: tenen una funció evasiva de la realitat establerta.
• Els promesos: són un element d'estabilitat, representen els codis i les convencions.
• El crim: representa la ruptura amb totes les convencions socials establertes.

Punts característics en els contes de <<Cròniques de la veritat oculta>>

1. L'estabilitat inicial: moltes narracions s'inicien com una situació amb unes pautes de vida prefixades. Els personatges duen una vida plàcida, rutinària i fins i tot avorrida.
2. La realitat quotidiana: s'inicia plàcida però van apareixen el destí, l'atzar i la providència, cosa que comença a pertorbar-la per acabar jugant amb la vida dels personatges.
3. Els personatges i el seu codi de comportament: sovint transgredeixen les normes establertes però no sempre ho fan fruit de l'enteniment.
4. Els fets trasbalsadors: es repeteixen en forma d'elements màgics, tot i que de vegades l'actuació dels personatges és un fet trasbalsador en sí mateix. Qüestionen la veritat pròpia.
5. Entre la transgressió i la subordinació dels codis: el que passa en els contes és que els personatges solen distanciar-se progressivament de la realitat quotidiana enfrontant-se amb l'absurd d'unes relacions humanes rígidament codificades.
6. Els límits de la realitat: es porta al límit al transgredir-la encara que continua sent creïble.
7. La reiteració de motius: hi ha diversos símbols que apareixen al llarg de l'obra: la casa, el lladre, les mans, la fira, els promesos, el crim, el viatge...
8. La descodificació literària: reflexió filosòfica sobr ela incapacitat de l'home per aconseguir tot allò que no s'ajusti a una interpretació esquemàtica del món i uns determinats codis de conducta social.

QUADERN D'ARAM

L'autora

Maria Àngels Anglada va ser una autora del segle XX que va cultivar diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa i l'assaig, S'autodefinia com “una poeta que escriu novel·les”.

Aquesta va estudiar filologia clàssica, fet que va influir en la seva obra.

La inspiració

Anglada va escriure aquesta novel·la inspirada en un viatge que va fer a l'illa grega de Rodes, on va entrar en contacte amb la cultura armènia. A més, la redacció de Quadern d'Aram també va estar inspirada per un film que l'autora havia vist, titulat Mare, on també es parlava del sofriment del poble armeni.

La intenció

L'obra va ser escrita amb la intenció de recordar els justos, donant veu a tots aquells que van ser oprimit pels turcs. Anglada el que vol és que aquest tràgic genocidi que es va fer sobre el poble armeni no quedi en l'oblit, perquè és un terrible fet injustificable que va destruir moltes vides.

La tipologia textual i les veus narratives

Aquesta és una novel·la molt rica amb tipologies textuals, hi podem veure trossos narratius en forma de dietari, poemes (com els que l'autora introdueix del gran poeta armeni Daniel Varujan), cartes, articles de diari... A partir d'aquests diferents tipus de textos es van introduint les diverses veus narratives de l'obra (com la veu d'Aram, de Marika i la de la pròpia autora), les que aporten el seu punt de vista dels tràgics fets.

Aquesta gran varietat de tipologies textuals i veus narratives són les que donen un ritme fluid i una gran versemblança a l'obra.

Estructura

Anglada dóna una estructura molt complexa a la novel·la, consta de les següents parts: reconeixença, dietari (de vuit parts), un epíleg (l'autora ens conclou la història donant la seva pròpia opinió), una nota (on s'explica la seva motivació per escriure la història) i un quadre cronològic i un mapa (que serveixen per situar-nos en el context, perquè són fets llunyans al nostre país).

El llenguatge

Maria Àngels Anglada usa un estil depurat, contingut, però amarat de lirisme. La seva prosa flueix transparent com una deu d'aigua, sense entrebancs, amb una aparent senzillesa. Darrere d'això hi ha un gran treball estilístic perquè l'autora el que vol és poder arribar a tots els públics independentment de quina sigui la seva edat o formació.

Sovint el llenguatge està marcat pels sentiments dels personatges, que transmeten la seva profunda pena però alhora un gran sentiment de superació que els empeny a sobreviure malgrat totes les dificultats sofertes.

Anglada dóna als seus personatges un llenguatge dolça però al mateix temps ferm.

Personatges

Aram: és un dels protagonistes . Veiem la seva gran evolució al llarg de la novel·la, ja que comença sent un preadolescent i acaba sent adult a punt de casar-se. Inicia el dietari a través del que coneixerem la història, però a vegades el deixa a la seva mare tot i que ell i continua escrivint de vegades. És un noi amb un gran esperit de superació, tot i que està molt marcat per la situació que li toca viure, les seves ganes refer la seva vida mai obliden del tot el dolor que sent al haver perdut la seva àvia, les dues germanes i el seu pare (Vahé).

Marik: mare d'Aram i muller del difunt Vahé. Escriu al quadern quan el seu fill li deixa perquè ell no té temps per fer-ho. Introdueix un to de veu molt trist, amb un fort dolor tot i ser dolça. Té un gran esperit de superació, aconsegueix superar la mort de la seva família, tot i que passa molt de temps plorant en silenci la dura pena que sent, i es casa per segona vegada.

Cal destacar també a Vahé, que es recordat com un dels millors poetes armenis, perquè sentia una gran passió per la seva terra, fet que va fer que els turcs l'assassinessin a sang freda. I també destacar en Iorgos, personatge que ajuda a Aram i li proporciona feina, a més de ser el seu futur cunyat.

Els espais

L'obra se situa en diversos espais. Comença a Armènia, on s'explica la fugida que fan Aram i la seva mare en companyia de la família d'un cosí de la mare per arribar a la frontera del país que hi ha amb Rússia, continua a Grècia on Aram i Marik i passen una temporada, és on Aram coneix a la família de corallers d'en Iorgos, avança fins a Marsella on els dos protagonistes s'estableixen definitivament (lloc on la mare es casa amb el pare Mesrov), l'illa de Simi on Aram coneix la seva promesa que és la germana d'en Iorgos, i per últim a Cadaqués, vil·la on es creu que s'hi establiria la família dels kondos (família de Iorgos).

Parts del comentari de Maria Rosa

Contextualització

El següent fragment que em disposo a comentar pertany a l’obra Maria Rosa, que s’inscriu dins una trilogia de drames realistes d’Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife a mitjans de segle XIX, sent fill il·legítim d’un català i d’una canària, però als nou anys va emigrar al Vendrell. Aquests dos fets tan poc usuals en la seva època el van traumar, fet que es va veure reflectit en les seves obres literàries al transmetre’ls als seus personatges, fent-los infeliços i desarrelats.

Guimerà primer va escriure poesia, guanyant el títol de Gai Saber, però posteriorment va dedicar-se al teatre, camp literari on va destacar.

Maria Rosa va ser una obra escrita per encàrrec de Maria Guerrero, propietària d’una companyia teatral madrilenya que va estrenar aquesta obra de gran ressò internacional, l’any 1894 al mateix temps que s’estrenava a Barcelona. Àngel Guimerà va ser un dels tres autors de la Renaixença, juntament amb Narcís Oller i Jacint Verdaguer. Cal dir però que les seves obres presenten influències d’altres moviments literaris, com el Modernisme i el Realisme, a causa de què l’autor va viure en una època de moltes etapes literàries. A més a més, cal que destaquem la influència que va tenir Ibsen en l’obra guimeraniana.

Maria Rosa és molt important per a la tradició literària perquè inicia una nova manera de fer teatre, introduint una brillant síntesi del llenguatge col·loquial  i del llenguatge poètic dalt dels escenaris,  aconseguint tot això sense tenir una tradició prèvia com a referència i esdevenint tradició literària pels seus posteriors.

Anàlisi lingüístic

Pel que fa a l’anàlisi lingüístic podem veure la brillant síntesi que fa Guimerà del llenguatge col·loquial i poètic.

Els únics dos personatges que utilitzen el llenguatge poètic al llarg de l’obra són el Marçal i la Maria Rosa, sobretot l’usen en els monòlegs que solen fer.

La resta de personatges de l’obra utilitza un català clar i directe, amb oracions simples però plenes de contingut. El llenguatge d’aquests personatges està carregat d’expressions exclamatives, interrogatives i reiteratives(marca d’oralitat), on es veu l’ús de refranys i d’onomatopeies entre d’altres elements. Aquest llenguatge popular és aconseguit per Guimerà, a base de documentar-se al escoltar el parlar de la gent del carrer. Aquesta síntesi del llenguatge poètic i del parlar col·loquial dóna una gran versemblança a l’obra, aconseguint un ritme ràpid i fluid.

*A més, dins del fragment podem veure els símbols que han anat apareixent durant l’obra, com són el vi, la sang i el ganivet entre molts d’altres (aquesta simbologia és una clara influència modernista). Es parla del vi que va ser trepitjat per l’Andreu i es va mesclar amb la seva sang, que posteriorment emborratxa al Marçal per arribar a un desenllaç tràgic, on el triangle amorós que perdura al llarg de l’obra (Andreu-Maria Rosa-Marçal) es trenca gràcies a que la Maria Rosa apunyala al Marçal amb el ganivet del pa de bodes. Aquesta passió amorosa està present des de l’inici fins a la fi de l’obra.

Cal dir que avui en dia trobem moltes incorreccions ortogràfiques a l’obra com l’ús de l’article neutre lo, l’ús de castellanismes com ___ i l’ús del pronom feble davant del verb; però això és fruit de què encara no s’havia dut a terme la reforma ortogràfica de Pompeu Fabre, reforma de la qual Guimerà estava en complet desacord.

Conclusions

En conclusió, aquest fragment tant important per entendre el desenllaç de l’obra mostra l’amor passional i boig que sent el Marçal per la Maria Rosa, la qui es manté fidel a l’amor que sent pel seu difunt marit, un amor que sovintes devé maternal i com a conseqüència del trauma amorós que tenia Guimerà, que al ser rebutjat va dedicar tot el seu amor a la seva mare.

Per tant, en aquest fragment veiem els triangles amorosos de l’obra, temàtica que també marca la trilogia dins la qual s’inscriu aquest drama realista. Tot això, ho veiem a través d’un llenguatge versemblant que va aconseguir Guimerà al sintetitzar el parlar col·loquial i el llenguatge poètic.

Els personatges mostren uns sentiments amb els quals avui en dia encara ens hi podem reflectir, cosa que va donar a l’obra, juntament amb la influència d’Ibsen i els traumes de Guimerà, un gran ressò internacional, a part també de tota la resta de característiques de l’obra guimeraniana, com són també aquests monòlegs plens de recursos literaris fet que també ajuda a convertir Maria Rosa en una obra excel·lent, representativa de la tradició literària catalana.

MARIA ROSA

L'obra

Maria Rosa s'inscriu dins una trilogia de drames realistes juntament amb Terra Baixa i La filla del mar. L'obra va ser escrita per encàrrec de l'actriu madrilenya Maria Guerrero per ser representada en la seva companyia, però al final va ser estrenada al 1894 a Madrid i Barcelona al mateix temps. L'obra va aconseguir un gran ressò internacional que encara avui perdura, gràcies a la facilitat amb què la gent es veu reflectida amb els personatges i els seus sentiments.

Sobre l'autor

Àngel Guimerà va néixer el 1845 (a mitjans del segle XIX) a Santa Cruz de Tenerife essent fill il·legítim d'un català i una canària. Als nou anys va emigrar al Vendrell (Catalunya). Aquests dos fets el van marcar profundament, a més també de tenir un gran trauma fruit d'un desengany amorós fet que va fer que l'autor s'aboqués en la seva mare, donant-li tot l'amor a ella.

Va ser primer autor de poesia, guanyant el títol en Gai Saber, però més tard va passar-se al teatre duent a terme una gran tasca, aconseguint crear obres amb molta força literària sense tenir cap tradició anterior. Es juntament amb Narcís Oller i Jacint Verdaguer, un dels tres autors més importants de la Renaixença catalana.

Influències

La seva obra està influïda per diversos moviments literaris a causa que l'autor va viure en una època de moltes etapes literàries, un dels quals que es veu amb molta claredat al llarg d'aquesta obra és el Modernisme que es reflecteix amb tot el simbolisme, com quan parlen de la sang, del vi o del ganivet, els quals es mostren des del principi de l'obra i la condueixen fins a un final fatal.

Altres influències que van marcar les obres de l'autor són els traumes mencionats anteriorment a l'apartat “Sobre l'autor”. Aquests es veuen a través dels personatges de les obres de Guimerà, ja que molts són personatges infeliços que se senten desarrelats, fora de lloc. L'amor que ell sentia per a la seva mare es mostra en els personatges femenins els que són majoritàriament protectors i maternals amb els seus marits, com el que la Maria Rosa sent per l'Andreu.

Per últim hem de destacar la gran influència de l'autor noruec Henrik Ibsen dins l'obra guimeraniana, ja que aquest donava una gran importància a les dones dins de les seves obres, fent que s'enfrontessin amb els seus problemes, fet que feia que moltes de les seves obres acabessin amb la fugida de la protagonista (això es veu en l'obra quan la Maria Rosa es proposa marxar per fugir dels seus problemes però al final decideix quedar-se i enfrontar-se amb la realitat.

El llenguatge de l'obra

Guimerà és un autor que va destacar per aconseguir fer una síntesi brillant del parlar col·loquial i del llenguatge poètic dalt dels escenaris. Els personatges utilitzen un català clar i directe, amb oracions simples però plenes de contingut. El llenguatge d’aquests personatges està carregat d’expressions exclamatives, interrogatives i reiteratives(marca d’oralitat), on es veu l’ús de refranys i d’onomatopeies entre d’altres elements. Aquest llenguatge popular és aconseguit per Guimerà, a base de documentar-se al escoltar el parlar de la gent del carrer. Aquesta síntesi del llenguatge poètic i del parlar col·loquial dóna una gran versemblança a l’obra, aconseguint un ritme ràpid i fluid perquè fa parlar als personatges com els toca en relació a la seva condició social (en el cas de l'obra, com a senzills treballadors de carreteres). Els únics dos personatges que utilitzen el llenguatge poètic al llarg de l’obra són el Marçal i la Maria Rosa, sobretot l’usen en els monòlegs que solen fer.

Cal dir que avui en dia trobem moltes incorreccions ortogràfiques a l’obra com l’ús de l’article neutre lo, l’ús de castellanismes i l’ús del pronom feble davant del verb; però això és fruit de què encara no s’havia du a terme la reforma ortogràfica de Pompeu Fabre, reforma de la qual Guimerà estava en complet desacord.

L'amor i la passió, triangles amorosos

L'obra presenta dos triangles amorosos. El primer està format per l'Andreu, la Maria Rosa i pel Marçal. El segon està format pel Badori, la Maria Rosa i pel Marçal.

Dins l'obra es mostra un amor pur i fidel, que de vegades esdevé maternal per part de la Maria Rosa envers l'Andreu, com a conseqüència del trauma amorós que tenia Guimerà, que al ser rebutjat va dedicar tot el seu amor a la seva mare. També es veu la passió desenfrenada, amb un amor boig i moltes vegades sadomasoquista (característica de l'autor) en el personatge de Marçal, que desitja a la protagonista i està disposat a tot per aconseguir posseir-la, sense importar les conseqüències dels seus actes.

El simbolisme

Podem veure símbols que apareixen al llarg de l’obra, com són el vi, la sang i el ganivet entre molts d’altres (aquesta simbologia és una clara influència modernista). Es parla del vi que va ser trepitjat per l’Andreu i es va mesclar amb la seva sang, que posteriorment emborratxa al Marçal per arribar a un desenllaç tràgic, on el triangle amorós que perdura al llarg de l’obra (Andreu-Maria Rosa-Marçal) es trenca gràcies a que la Maria Rosa apunyala al Marçal amb el ganivet del pa de bodes. També hi ha molts símbols referits a animals com el tigre (Marçal) o el desig de la Maria Rosa de se lliure com un ocell.

Importància de l'obra per a la tradició catalana

Maria Rosa és molt important per a la tradició literària perquè inicia una nova manera de fer teatre, introduint una brillant síntesi del llenguatge col·loquial  i del llenguatge poètic dalt dels escenaris,  aconseguint tot això sense tenir una tradició prèvia com a referència i esdevenint tradició literària pels seus posteriors.

VISIONS I CANTS

Joan Maragall, autor modernista nascut a mitjans del segle XIX al sí d'una família benestant per la qual cosa va poder pagar els estudis universitaris llicenciant-se en dret, a més va completar la seva formació acadèmica amb l'estudi de diverses llengües europees, fe que és molt important perquè gràcies aquest coneixement va poder entrar en contacte amb els corrents de pensament europeus, marcant el seu punt de vista com a crític assagista i poeta, on podem veure que és clarament influenciat per la filosofia de Nietzsche, la qual va introduir a Espanya gràcies al seu gran labor com a traductor.

Cal dir que va ser un gran pensador català, amb molt de criteri, respectat i escoltat pel poble de Catalunya.

En l'àmbit de la poesia veiem com són molt presents els temes de la natura i de les tradicions en els poemes de Maragall, que destaca per la seva modernitat a l'hora d'escriure i per ser el poeta de la paraula viva, escrivint amb les paraules tal i com li surten fruit de la inspiració.

Llenguatge

Pel que fa al tema lingüístic veiem com el llenguatge utilitzat per Joan Maragall flueix transparent com una deu d'aigua, sense entrebancs per poder arribar a tothom. A més cal recordar que Joan Maragall va ser el poeta pioner en l'art de la paraula viva, escrivint els poemes amb les paraules tal i com li surten fruit de la inspiració, sense retocs.

Mètrica

Joan Maragall destaca per la seva modernitat en el tractament de la mètrica perquè trenca amb els esquemes mètric clàssics, doncs en la poesia de Maragall trobem versos molt variats ja que el que intenta fer el poeta és que la forma mètrica recolzi el contingut del poema.

Parts

• Visions

Primera part del llibre, dedicada a personalitats de l'època que actuen de forma pecaminosa, per tant en aquests poemes es discuteix la salvació d'aquests personatges. Destaca per la llarga extensió dels poemes. Està composta per cinc poemes.

• Intermezzo

Segona part del llibre, se centra en el pas del temps, el cicle vital, i per tant podem veure com està fortament influenciada pel vitalisme de Nietzsche, ja que es veu una contraposició de la vida i la mort sempre acabant amb la renaixença.

• Cants

Tercera i última part del llibre. Aquesta part està dedicada a les tradicions i a la ideologia catalanista. Es veu com s'exalten símbols patriòtics com la senyera i la sardana entre d'altres, destacant la cultura catalana. Es una part que té vitalisme nietzschià però a més conté un fort racionalisme.

COM UN FOC INVISIBLE...

L’autor

Màrius Torres, autor nascut a principis de segle XX i que forma part de la generació sacrificada. Va morir a l’edat de trenta-dos anys, en un sanatori de Barcelona on va estar ingressat durant els deu últims anys de la seva vida a causa d’haver contret tuberculosi, cosa que el va fer allunyar de la seva professió inicial, la medicina, per tant els coneixements que tenia van fer que acceptés que no hi havia cura per a la malaltia, fet que es veu en els seus poemes on hi ha un t esperançador i gens malenconiós al presentar que amb la mort no s’acaba tot, cosa que ens fa parlar de la carència espiritista de l’autor.

La vocació

Torres tenia vocació per a la literatura ja que quan era jove participava escrivint articles en les revistes de la zona, i en la seva estància al sanatori va començar a escriure poemes, els quals serien publicats anys més tard a l’exili per un amic de l’autor.

La música

En els seus poemes hi trobem molts elements relacionats amb la música, introduïts per la seva família, la qual el va haver de deixar sol al sanatori quan van haver d’exiliar-se per culpa de la guerra civil.

Llenguatge

Màrius Torres utilitza un vocabulari clar i entenedor, que arriba amb certa facilitat al no presentar massa complicacions, és directe i sense floritures.

Cal destacar que Torres es va veure bastant influït per la poesia de Maragall al presentar una sòlida unió entre forma i contingut en els seus poemes.

La conclusió

Màrius Torres va fer una poesia allunyada de la tristesa que l’acompanyava plasmant un sentiment d’esperança en la seva obra, una esperança de caire vitalista centrada en el més enllà que remarcava que amb la mort no s’acaba tot, al llarg de poemes on innovava amb la mètrica i la forma per fer que estiguessin en ple equilibri harmoniós, fet que el va conduir a fer una poesia plena de sentiment marcada per la realitat que li va tocar viure formant part de la generació sacrificada.

El títol de l’obra

Podem relacionar la majoria de poemes del llibre amb el títol Com un foc invisible... el qual presenta una energia que passa desapercebuda i no es veu a simple vista, com en la majoria de poesies. Parla de l‘esperança, una esperança relacionada amb el més enllà, ja que l’autor tenia acceptada la seva malaltia i sabia que aquesta l’estava portant cap a la mort, per això ell ho va acceptar i va escriure pensant amb un més enllà (concepció espiritista)

ANTÍGONA

L'autor

Salvador Espriu, autor nascut a principis de segle XX va escriure prosa, poesia i teatre. Cal destacar que aquest es va veure greument afectat per la Guerra Civil Espanyola, posicionant-se al bàndol republicà.

La importància que ha tingut l’autor

Les seves obres van trigar molts anys a veure la llum perquè van ser escrites durant els anys de la postguerra i en català, això va fer que l’autor mantingués viva la llengua encara que no fos en públic.

C al parlar de què el temps que va tenir l’autor el va aprofitar per fer diverses revisions a l’obra per així aconseguir publicar-la amb un estil acurat.

La intenció

Tant la formació d’Espriu en història com els seus viatges i la guerra el van marcar profundament, fet que va portar a salvador Espriu a reinterpretar el mite d’Antígona per així expressar d’una manera metafòrica la guerra civil que va viure Espanya, una guerra fratricida que va fer patir a tots dos bàndols i que acabés com acabés sempre acabaria en desgràcia.

Estructura

L’obra es divideix en diverses parts:

·         El pròleg: posat en la veu de l’autor, situat al marge de l’obra, té la funció de demanar disculpes per tornar a tractar un tema antic però encara vigent, i recordar al lector els precedents que van motivar els fets ocorreguts.

·         Primera part: passa a l’interior del palau, es presenten els personatges i la seva opinió i punt de vista sobre la guerra i els fets ocorreguts.

·         Segona part: passa en un descampat. Antígona rep el suport dels personatges que l’estimen, per acomplir la seva missió, però al final tots es fan enrere excepte Eumolp.

·         Tercera part: torna a passar a l’interior del palau, on Antígona s’enfronta amb Creont, aquesta accepta el seu càstig d’una manera serena i es dedica a explicar quina és la raó justa del seu sacrifici.

El llenguatge

Espriu utilitza un llenguatge esquemàtic i auster encara que aquest no fa perdre el to i la situació del moment, un to que tant pot ser irònic, com tendre, despòtic, reflexiu...

Cal destacar la importància del simbolisme dins l’obra representant els conceptes de vida i mort a través de: l’aigua, els voltors, la sang, la pols i el plotr.

Personatges

·      Antígona: és la protagonista de l’obra. És l’arquetip de la pietat, l’amor i el desinterès personal. Defensa la justícia fins al punt que accepta morir per no renunciar al que creu just. Accepta el seu destí fatal perquè sap que no en pot fugir.

·      Ismene: representa la covardia, la por i l’oblit. Prefereix oblidar els fets a malviure per haver de desobeir les ordres.

·      Etèocles: representa l’ambició alimentada per Creont.

·      Polinices: es presenta com a primera víctima tot i també representar l’ambició. Antígona el fa objecte de la seva lluita.

·      Creont: representa l’ambició desmesurada, la crueltat del dictador. Actua amb prepotència, és hipòcrita , segur i recelós. Aquest només vol mantenir-se al poder, no mostra cap patiment pel fet que ha de condemnar a  mort a la seva pròpia neboda, per haver desobeït la llei que ell mateix va imposar.

·      Tirèsies: malgrat sentir afecte i admiració per Antígona, no l’acompanya i es queda a la vida de les tenebres, convençut de que és necessari fer de consciència dels altres.

·      Eumolp: representa el món dels oprimits que al final es rebel·la contra la seva sort i decideix acabar la seva vida d’una manera digna, fent costat a Antígona. És un esclau geperut.

·      El lúcid Conseller: personatge situat al marge del temps, fa d’observador i permet reflexionar sobre la vida, la mort i el destí dels homes. Espriu li dóna el paper d’actualitzador, per tal de reinterpretar la tragèdia clàssica, d’acord amb els esdeveniments que succeeixen en el món modern.

·      Eurídice:representa els interessos personals per sobre dels socials i humans, és un personatge interessat que vol iure sense la pressió dels déus, per això els oblida i els nega.

·      Eurianeia: representa la fatalitat i el pessimisme. Primer vol acompanyar la protagonista però al final es retira emportant-se a Ismene cap a una vida on només hi té cabuda el dolor.

·      Astimedusa: representa l’optimisme i es manifesta incrèdula davant la magnitud del mal que pugui caure sobre els reis de Tebes.

Els espais

L'obra se situa en dos espais principals. Tant la primera com l’última part es situen en el palau de Tebes, però la segona part succeeix a l’exterior, just on hi ha el cadàver de Polinices.