CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA

Vida

Pere Calders, autor del segle XX, va néixer al 1912 i va viure els anys de guerra i postguerra a l'exili durant els quals no va deixar d'escriure, aquests fets tràgics que li va tocar viure van marcar la seva obra notablement. En un primer moment no tenia en ment publicar els seus contes per culpa de les circumstàncies, però un amic seu afincat a Barcelona va fer diversos reculls i els va publicar en llibres, tot i que la fama de Calders no va arribar fins que la companyia de teatre Degoll Dagom va fer una adaptació d'alguns dels seus contes i els va dur a escena, fet que va projectar l'obra de Calders. Cal dir però que en un principi l'autor no estava segur de que això sortís bé i creia que seria un fracàs absolut.

Llenguatge

Calders utilitza un llenguatge cuidat que flueix amb certa facilitat tot i que utilitza bastants recursos lingüístics com la ironia, que quasi sempre apareix al final dels contes, on l'absurd i la fantasia es converteixen en la realitat.

Els personatges

Tots són personatges plans, de la majoria dels quals no en coneixem ni tant sols el seu nom. El narrador sol ser en primera persona, un narrador testimoni que participa de l'acció dels fets. Aquests actuen segons els seus propis codis de comportament, anant en contra de l'autoritat en la majoria dels casos, tot i que de vegades hi estan a favor.

Tema central recurrent

L'alteració de la realitat quotidiana per mitjà de fets trasbalsadors, com elements màgics, que culmina amb un final irònic i de vegades absurd

Elements màgics que apareixen

Sovint l'element fantàstic queda incoporat en el codi de comportament dels personatges principals.

• Les mans: són un exponent directe del prodigi, un element trasbalsador. Poden ser portadores de vida i factors de mort i follia.
• La casa: representa l'ordre estable en la realitat quotidiana, dóna estabilitat inicial.
• El viatge: significa l'evasió per escapar-se de la realitat establerta.
• El circ, la fira, el teatre: tenen una funció evasiva de la realitat establerta.
• Els promesos: són un element d'estabilitat, representen els codis i les convencions.
• El crim: representa la ruptura amb totes les convencions socials establertes.

Punts característics en els contes de <<Cròniques de la veritat oculta>>

1. L'estabilitat inicial: moltes narracions s'inicien com una situació amb unes pautes de vida prefixades. Els personatges duen una vida plàcida, rutinària i fins i tot avorrida.
2. La realitat quotidiana: s'inicia plàcida però van apareixen el destí, l'atzar i la providència, cosa que comença a pertorbar-la per acabar jugant amb la vida dels personatges.
3. Els personatges i el seu codi de comportament: sovint transgredeixen les normes establertes però no sempre ho fan fruit de l'enteniment.
4. Els fets trasbalsadors: es repeteixen en forma d'elements màgics, tot i que de vegades l'actuació dels personatges és un fet trasbalsador en sí mateix. Qüestionen la veritat pròpia.
5. Entre la transgressió i la subordinació dels codis: el que passa en els contes és que els personatges solen distanciar-se progressivament de la realitat quotidiana enfrontant-se amb l'absurd d'unes relacions humanes rígidament codificades.
6. Els límits de la realitat: es porta al límit al transgredir-la encara que continua sent creïble.
7. La reiteració de motius: hi ha diversos símbols que apareixen al llarg de l'obra: la casa, el lladre, les mans, la fira, els promesos, el crim, el viatge...
8. La descodificació literària: reflexió filosòfica sobr ela incapacitat de l'home per aconseguir tot allò que no s'ajusti a una interpretació esquemàtica del món i uns determinats codis de conducta social.

QUADERN D'ARAM

L'autora

Maria Àngels Anglada va ser una autora del segle XX que va cultivar diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa i l'assaig, S'autodefinia com “una poeta que escriu novel·les”.

Aquesta va estudiar filologia clàssica, fet que va influir en la seva obra.

La inspiració

Anglada va escriure aquesta novel·la inspirada en un viatge que va fer a l'illa grega de Rodes, on va entrar en contacte amb la cultura armènia. A més, la redacció de Quadern d'Aram també va estar inspirada per un film que l'autora havia vist, titulat Mare, on també es parlava del sofriment del poble armeni.

La intenció

L'obra va ser escrita amb la intenció de recordar els justos, donant veu a tots aquells que van ser oprimit pels turcs. Anglada el que vol és que aquest tràgic genocidi que es va fer sobre el poble armeni no quedi en l'oblit, perquè és un terrible fet injustificable que va destruir moltes vides.

La tipologia textual i les veus narratives

Aquesta és una novel·la molt rica amb tipologies textuals, hi podem veure trossos narratius en forma de dietari, poemes (com els que l'autora introdueix del gran poeta armeni Daniel Varujan), cartes, articles de diari... A partir d'aquests diferents tipus de textos es van introduint les diverses veus narratives de l'obra (com la veu d'Aram, de Marika i la de la pròpia autora), les que aporten el seu punt de vista dels tràgics fets.

Aquesta gran varietat de tipologies textuals i veus narratives són les que donen un ritme fluid i una gran versemblança a l'obra.

Estructura

Anglada dóna una estructura molt complexa a la novel·la, consta de les següents parts: reconeixença, dietari (de vuit parts), un epíleg (l'autora ens conclou la història donant la seva pròpia opinió), una nota (on s'explica la seva motivació per escriure la història) i un quadre cronològic i un mapa (que serveixen per situar-nos en el context, perquè són fets llunyans al nostre país).

El llenguatge

Maria Àngels Anglada usa un estil depurat, contingut, però amarat de lirisme. La seva prosa flueix transparent com una deu d'aigua, sense entrebancs, amb una aparent senzillesa. Darrere d'això hi ha un gran treball estilístic perquè l'autora el que vol és poder arribar a tots els públics independentment de quina sigui la seva edat o formació.

Sovint el llenguatge està marcat pels sentiments dels personatges, que transmeten la seva profunda pena però alhora un gran sentiment de superació que els empeny a sobreviure malgrat totes les dificultats sofertes.

Anglada dóna als seus personatges un llenguatge dolça però al mateix temps ferm.

Personatges

Aram: és un dels protagonistes . Veiem la seva gran evolució al llarg de la novel·la, ja que comença sent un preadolescent i acaba sent adult a punt de casar-se. Inicia el dietari a través del que coneixerem la història, però a vegades el deixa a la seva mare tot i que ell i continua escrivint de vegades. És un noi amb un gran esperit de superació, tot i que està molt marcat per la situació que li toca viure, les seves ganes refer la seva vida mai obliden del tot el dolor que sent al haver perdut la seva àvia, les dues germanes i el seu pare (Vahé).

Marik: mare d'Aram i muller del difunt Vahé. Escriu al quadern quan el seu fill li deixa perquè ell no té temps per fer-ho. Introdueix un to de veu molt trist, amb un fort dolor tot i ser dolça. Té un gran esperit de superació, aconsegueix superar la mort de la seva família, tot i que passa molt de temps plorant en silenci la dura pena que sent, i es casa per segona vegada.

Cal destacar també a Vahé, que es recordat com un dels millors poetes armenis, perquè sentia una gran passió per la seva terra, fet que va fer que els turcs l'assassinessin a sang freda. I també destacar en Iorgos, personatge que ajuda a Aram i li proporciona feina, a més de ser el seu futur cunyat.

Els espais

L'obra se situa en diversos espais. Comença a Armènia, on s'explica la fugida que fan Aram i la seva mare en companyia de la família d'un cosí de la mare per arribar a la frontera del país que hi ha amb Rússia, continua a Grècia on Aram i Marik i passen una temporada, és on Aram coneix a la família de corallers d'en Iorgos, avança fins a Marsella on els dos protagonistes s'estableixen definitivament (lloc on la mare es casa amb el pare Mesrov), l'illa de Simi on Aram coneix la seva promesa que és la germana d'en Iorgos, i per últim a Cadaqués, vil·la on es creu que s'hi establiria la família dels kondos (família de Iorgos).

Parts del comentari de Maria Rosa

Contextualització

El següent fragment que em disposo a comentar pertany a l’obra Maria Rosa, que s’inscriu dins una trilogia de drames realistes d’Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife a mitjans de segle XIX, sent fill il·legítim d’un català i d’una canària, però als nou anys va emigrar al Vendrell. Aquests dos fets tan poc usuals en la seva època el van traumar, fet que es va veure reflectit en les seves obres literàries al transmetre’ls als seus personatges, fent-los infeliços i desarrelats.

Guimerà primer va escriure poesia, guanyant el títol de Gai Saber, però posteriorment va dedicar-se al teatre, camp literari on va destacar.

Maria Rosa va ser una obra escrita per encàrrec de Maria Guerrero, propietària d’una companyia teatral madrilenya que va estrenar aquesta obra de gran ressò internacional, l’any 1894 al mateix temps que s’estrenava a Barcelona. Àngel Guimerà va ser un dels tres autors de la Renaixença, juntament amb Narcís Oller i Jacint Verdaguer. Cal dir però que les seves obres presenten influències d’altres moviments literaris, com el Modernisme i el Realisme, a causa de què l’autor va viure en una època de moltes etapes literàries. A més a més, cal que destaquem la influència que va tenir Ibsen en l’obra guimeraniana.

Maria Rosa és molt important per a la tradició literària perquè inicia una nova manera de fer teatre, introduint una brillant síntesi del llenguatge col·loquial  i del llenguatge poètic dalt dels escenaris,  aconseguint tot això sense tenir una tradició prèvia com a referència i esdevenint tradició literària pels seus posteriors.

Anàlisi lingüístic

Pel que fa a l’anàlisi lingüístic podem veure la brillant síntesi que fa Guimerà del llenguatge col·loquial i poètic.

Els únics dos personatges que utilitzen el llenguatge poètic al llarg de l’obra són el Marçal i la Maria Rosa, sobretot l’usen en els monòlegs que solen fer.

La resta de personatges de l’obra utilitza un català clar i directe, amb oracions simples però plenes de contingut. El llenguatge d’aquests personatges està carregat d’expressions exclamatives, interrogatives i reiteratives(marca d’oralitat), on es veu l’ús de refranys i d’onomatopeies entre d’altres elements. Aquest llenguatge popular és aconseguit per Guimerà, a base de documentar-se al escoltar el parlar de la gent del carrer. Aquesta síntesi del llenguatge poètic i del parlar col·loquial dóna una gran versemblança a l’obra, aconseguint un ritme ràpid i fluid.

*A més, dins del fragment podem veure els símbols que han anat apareixent durant l’obra, com són el vi, la sang i el ganivet entre molts d’altres (aquesta simbologia és una clara influència modernista). Es parla del vi que va ser trepitjat per l’Andreu i es va mesclar amb la seva sang, que posteriorment emborratxa al Marçal per arribar a un desenllaç tràgic, on el triangle amorós que perdura al llarg de l’obra (Andreu-Maria Rosa-Marçal) es trenca gràcies a que la Maria Rosa apunyala al Marçal amb el ganivet del pa de bodes. Aquesta passió amorosa està present des de l’inici fins a la fi de l’obra.

Cal dir que avui en dia trobem moltes incorreccions ortogràfiques a l’obra com l’ús de l’article neutre lo, l’ús de castellanismes com ___ i l’ús del pronom feble davant del verb; però això és fruit de què encara no s’havia dut a terme la reforma ortogràfica de Pompeu Fabre, reforma de la qual Guimerà estava en complet desacord.

Conclusions

En conclusió, aquest fragment tant important per entendre el desenllaç de l’obra mostra l’amor passional i boig que sent el Marçal per la Maria Rosa, la qui es manté fidel a l’amor que sent pel seu difunt marit, un amor que sovintes devé maternal i com a conseqüència del trauma amorós que tenia Guimerà, que al ser rebutjat va dedicar tot el seu amor a la seva mare.

Per tant, en aquest fragment veiem els triangles amorosos de l’obra, temàtica que també marca la trilogia dins la qual s’inscriu aquest drama realista. Tot això, ho veiem a través d’un llenguatge versemblant que va aconseguir Guimerà al sintetitzar el parlar col·loquial i el llenguatge poètic.

Els personatges mostren uns sentiments amb els quals avui en dia encara ens hi podem reflectir, cosa que va donar a l’obra, juntament amb la influència d’Ibsen i els traumes de Guimerà, un gran ressò internacional, a part també de tota la resta de característiques de l’obra guimeraniana, com són també aquests monòlegs plens de recursos literaris fet que també ajuda a convertir Maria Rosa en una obra excel·lent, representativa de la tradició literària catalana.

MARIA ROSA

L'obra

Maria Rosa s'inscriu dins una trilogia de drames realistes juntament amb Terra Baixa i La filla del mar. L'obra va ser escrita per encàrrec de l'actriu madrilenya Maria Guerrero per ser representada en la seva companyia, però al final va ser estrenada al 1894 a Madrid i Barcelona al mateix temps. L'obra va aconseguir un gran ressò internacional que encara avui perdura, gràcies a la facilitat amb què la gent es veu reflectida amb els personatges i els seus sentiments.

Sobre l'autor

Àngel Guimerà va néixer el 1845 (a mitjans del segle XIX) a Santa Cruz de Tenerife essent fill il·legítim d'un català i una canària. Als nou anys va emigrar al Vendrell (Catalunya). Aquests dos fets el van marcar profundament, a més també de tenir un gran trauma fruit d'un desengany amorós fet que va fer que l'autor s'aboqués en la seva mare, donant-li tot l'amor a ella.

Va ser primer autor de poesia, guanyant el títol en Gai Saber, però més tard va passar-se al teatre duent a terme una gran tasca, aconseguint crear obres amb molta força literària sense tenir cap tradició anterior. Es juntament amb Narcís Oller i Jacint Verdaguer, un dels tres autors més importants de la Renaixença catalana.

Influències

La seva obra està influïda per diversos moviments literaris a causa que l'autor va viure en una època de moltes etapes literàries, un dels quals que es veu amb molta claredat al llarg d'aquesta obra és el Modernisme que es reflecteix amb tot el simbolisme, com quan parlen de la sang, del vi o del ganivet, els quals es mostren des del principi de l'obra i la condueixen fins a un final fatal.

Altres influències que van marcar les obres de l'autor són els traumes mencionats anteriorment a l'apartat “Sobre l'autor”. Aquests es veuen a través dels personatges de les obres de Guimerà, ja que molts són personatges infeliços que se senten desarrelats, fora de lloc. L'amor que ell sentia per a la seva mare es mostra en els personatges femenins els que són majoritàriament protectors i maternals amb els seus marits, com el que la Maria Rosa sent per l'Andreu.

Per últim hem de destacar la gran influència de l'autor noruec Henrik Ibsen dins l'obra guimeraniana, ja que aquest donava una gran importància a les dones dins de les seves obres, fent que s'enfrontessin amb els seus problemes, fet que feia que moltes de les seves obres acabessin amb la fugida de la protagonista (això es veu en l'obra quan la Maria Rosa es proposa marxar per fugir dels seus problemes però al final decideix quedar-se i enfrontar-se amb la realitat.

El llenguatge de l'obra

Guimerà és un autor que va destacar per aconseguir fer una síntesi brillant del parlar col·loquial i del llenguatge poètic dalt dels escenaris. Els personatges utilitzen un català clar i directe, amb oracions simples però plenes de contingut. El llenguatge d’aquests personatges està carregat d’expressions exclamatives, interrogatives i reiteratives(marca d’oralitat), on es veu l’ús de refranys i d’onomatopeies entre d’altres elements. Aquest llenguatge popular és aconseguit per Guimerà, a base de documentar-se al escoltar el parlar de la gent del carrer. Aquesta síntesi del llenguatge poètic i del parlar col·loquial dóna una gran versemblança a l’obra, aconseguint un ritme ràpid i fluid perquè fa parlar als personatges com els toca en relació a la seva condició social (en el cas de l'obra, com a senzills treballadors de carreteres). Els únics dos personatges que utilitzen el llenguatge poètic al llarg de l’obra són el Marçal i la Maria Rosa, sobretot l’usen en els monòlegs que solen fer.

Cal dir que avui en dia trobem moltes incorreccions ortogràfiques a l’obra com l’ús de l’article neutre lo, l’ús de castellanismes i l’ús del pronom feble davant del verb; però això és fruit de què encara no s’havia du a terme la reforma ortogràfica de Pompeu Fabre, reforma de la qual Guimerà estava en complet desacord.

L'amor i la passió, triangles amorosos

L'obra presenta dos triangles amorosos. El primer està format per l'Andreu, la Maria Rosa i pel Marçal. El segon està format pel Badori, la Maria Rosa i pel Marçal.

Dins l'obra es mostra un amor pur i fidel, que de vegades esdevé maternal per part de la Maria Rosa envers l'Andreu, com a conseqüència del trauma amorós que tenia Guimerà, que al ser rebutjat va dedicar tot el seu amor a la seva mare. També es veu la passió desenfrenada, amb un amor boig i moltes vegades sadomasoquista (característica de l'autor) en el personatge de Marçal, que desitja a la protagonista i està disposat a tot per aconseguir posseir-la, sense importar les conseqüències dels seus actes.

El simbolisme

Podem veure símbols que apareixen al llarg de l’obra, com són el vi, la sang i el ganivet entre molts d’altres (aquesta simbologia és una clara influència modernista). Es parla del vi que va ser trepitjat per l’Andreu i es va mesclar amb la seva sang, que posteriorment emborratxa al Marçal per arribar a un desenllaç tràgic, on el triangle amorós que perdura al llarg de l’obra (Andreu-Maria Rosa-Marçal) es trenca gràcies a que la Maria Rosa apunyala al Marçal amb el ganivet del pa de bodes. També hi ha molts símbols referits a animals com el tigre (Marçal) o el desig de la Maria Rosa de se lliure com un ocell.

Importància de l'obra per a la tradició catalana

Maria Rosa és molt important per a la tradició literària perquè inicia una nova manera de fer teatre, introduint una brillant síntesi del llenguatge col·loquial  i del llenguatge poètic dalt dels escenaris,  aconseguint tot això sense tenir una tradició prèvia com a referència i esdevenint tradició literària pels seus posteriors.

VISIONS I CANTS

Joan Maragall, autor modernista nascut a mitjans del segle XIX al sí d'una família benestant per la qual cosa va poder pagar els estudis universitaris llicenciant-se en dret, a més va completar la seva formació acadèmica amb l'estudi de diverses llengües europees, fe que és molt important perquè gràcies aquest coneixement va poder entrar en contacte amb els corrents de pensament europeus, marcant el seu punt de vista com a crític assagista i poeta, on podem veure que és clarament influenciat per la filosofia de Nietzsche, la qual va introduir a Espanya gràcies al seu gran labor com a traductor.

Cal dir que va ser un gran pensador català, amb molt de criteri, respectat i escoltat pel poble de Catalunya.

En l'àmbit de la poesia veiem com són molt presents els temes de la natura i de les tradicions en els poemes de Maragall, que destaca per la seva modernitat a l'hora d'escriure i per ser el poeta de la paraula viva, escrivint amb les paraules tal i com li surten fruit de la inspiració.

Llenguatge

Pel que fa al tema lingüístic veiem com el llenguatge utilitzat per Joan Maragall flueix transparent com una deu d'aigua, sense entrebancs per poder arribar a tothom. A més cal recordar que Joan Maragall va ser el poeta pioner en l'art de la paraula viva, escrivint els poemes amb les paraules tal i com li surten fruit de la inspiració, sense retocs.

Mètrica

Joan Maragall destaca per la seva modernitat en el tractament de la mètrica perquè trenca amb els esquemes mètric clàssics, doncs en la poesia de Maragall trobem versos molt variats ja que el que intenta fer el poeta és que la forma mètrica recolzi el contingut del poema.

Parts

• Visions

Primera part del llibre, dedicada a personalitats de l'època que actuen de forma pecaminosa, per tant en aquests poemes es discuteix la salvació d'aquests personatges. Destaca per la llarga extensió dels poemes. Està composta per cinc poemes.

• Intermezzo

Segona part del llibre, se centra en el pas del temps, el cicle vital, i per tant podem veure com està fortament influenciada pel vitalisme de Nietzsche, ja que es veu una contraposició de la vida i la mort sempre acabant amb la renaixença.

• Cants

Tercera i última part del llibre. Aquesta part està dedicada a les tradicions i a la ideologia catalanista. Es veu com s'exalten símbols patriòtics com la senyera i la sardana entre d'altres, destacant la cultura catalana. Es una part que té vitalisme nietzschià però a més conté un fort racionalisme.

COM UN FOC INVISIBLE...

L’autor

Màrius Torres, autor nascut a principis de segle XX i que forma part de la generació sacrificada. Va morir a l’edat de trenta-dos anys, en un sanatori de Barcelona on va estar ingressat durant els deu últims anys de la seva vida a causa d’haver contret tuberculosi, cosa que el va fer allunyar de la seva professió inicial, la medicina, per tant els coneixements que tenia van fer que acceptés que no hi havia cura per a la malaltia, fet que es veu en els seus poemes on hi ha un t esperançador i gens malenconiós al presentar que amb la mort no s’acaba tot, cosa que ens fa parlar de la carència espiritista de l’autor.

La vocació

Torres tenia vocació per a la literatura ja que quan era jove participava escrivint articles en les revistes de la zona, i en la seva estància al sanatori va començar a escriure poemes, els quals serien publicats anys més tard a l’exili per un amic de l’autor.

La música

En els seus poemes hi trobem molts elements relacionats amb la música, introduïts per la seva família, la qual el va haver de deixar sol al sanatori quan van haver d’exiliar-se per culpa de la guerra civil.

Llenguatge

Màrius Torres utilitza un vocabulari clar i entenedor, que arriba amb certa facilitat al no presentar massa complicacions, és directe i sense floritures.

Cal destacar que Torres es va veure bastant influït per la poesia de Maragall al presentar una sòlida unió entre forma i contingut en els seus poemes.

La conclusió

Màrius Torres va fer una poesia allunyada de la tristesa que l’acompanyava plasmant un sentiment d’esperança en la seva obra, una esperança de caire vitalista centrada en el més enllà que remarcava que amb la mort no s’acaba tot, al llarg de poemes on innovava amb la mètrica i la forma per fer que estiguessin en ple equilibri harmoniós, fet que el va conduir a fer una poesia plena de sentiment marcada per la realitat que li va tocar viure formant part de la generació sacrificada.

El títol de l’obra

Podem relacionar la majoria de poemes del llibre amb el títol Com un foc invisible... el qual presenta una energia que passa desapercebuda i no es veu a simple vista, com en la majoria de poesies. Parla de l‘esperança, una esperança relacionada amb el més enllà, ja que l’autor tenia acceptada la seva malaltia i sabia que aquesta l’estava portant cap a la mort, per això ell ho va acceptar i va escriure pensant amb un més enllà (concepció espiritista)

ANTÍGONA

L'autor

Salvador Espriu, autor nascut a principis de segle XX va escriure prosa, poesia i teatre. Cal destacar que aquest es va veure greument afectat per la Guerra Civil Espanyola, posicionant-se al bàndol republicà.

La importància que ha tingut l’autor

Les seves obres van trigar molts anys a veure la llum perquè van ser escrites durant els anys de la postguerra i en català, això va fer que l’autor mantingués viva la llengua encara que no fos en públic.

C al parlar de què el temps que va tenir l’autor el va aprofitar per fer diverses revisions a l’obra per així aconseguir publicar-la amb un estil acurat.

La intenció

Tant la formació d’Espriu en història com els seus viatges i la guerra el van marcar profundament, fet que va portar a salvador Espriu a reinterpretar el mite d’Antígona per així expressar d’una manera metafòrica la guerra civil que va viure Espanya, una guerra fratricida que va fer patir a tots dos bàndols i que acabés com acabés sempre acabaria en desgràcia.

Estructura

L’obra es divideix en diverses parts:

·         El pròleg: posat en la veu de l’autor, situat al marge de l’obra, té la funció de demanar disculpes per tornar a tractar un tema antic però encara vigent, i recordar al lector els precedents que van motivar els fets ocorreguts.

·         Primera part: passa a l’interior del palau, es presenten els personatges i la seva opinió i punt de vista sobre la guerra i els fets ocorreguts.

·         Segona part: passa en un descampat. Antígona rep el suport dels personatges que l’estimen, per acomplir la seva missió, però al final tots es fan enrere excepte Eumolp.

·         Tercera part: torna a passar a l’interior del palau, on Antígona s’enfronta amb Creont, aquesta accepta el seu càstig d’una manera serena i es dedica a explicar quina és la raó justa del seu sacrifici.

El llenguatge

Espriu utilitza un llenguatge esquemàtic i auster encara que aquest no fa perdre el to i la situació del moment, un to que tant pot ser irònic, com tendre, despòtic, reflexiu...

Cal destacar la importància del simbolisme dins l’obra representant els conceptes de vida i mort a través de: l’aigua, els voltors, la sang, la pols i el plotr.

Personatges

·      Antígona: és la protagonista de l’obra. És l’arquetip de la pietat, l’amor i el desinterès personal. Defensa la justícia fins al punt que accepta morir per no renunciar al que creu just. Accepta el seu destí fatal perquè sap que no en pot fugir.

·      Ismene: representa la covardia, la por i l’oblit. Prefereix oblidar els fets a malviure per haver de desobeir les ordres.

·      Etèocles: representa l’ambició alimentada per Creont.

·      Polinices: es presenta com a primera víctima tot i també representar l’ambició. Antígona el fa objecte de la seva lluita.

·      Creont: representa l’ambició desmesurada, la crueltat del dictador. Actua amb prepotència, és hipòcrita , segur i recelós. Aquest només vol mantenir-se al poder, no mostra cap patiment pel fet que ha de condemnar a  mort a la seva pròpia neboda, per haver desobeït la llei que ell mateix va imposar.

·      Tirèsies: malgrat sentir afecte i admiració per Antígona, no l’acompanya i es queda a la vida de les tenebres, convençut de que és necessari fer de consciència dels altres.

·      Eumolp: representa el món dels oprimits que al final es rebel·la contra la seva sort i decideix acabar la seva vida d’una manera digna, fent costat a Antígona. És un esclau geperut.

·      El lúcid Conseller: personatge situat al marge del temps, fa d’observador i permet reflexionar sobre la vida, la mort i el destí dels homes. Espriu li dóna el paper d’actualitzador, per tal de reinterpretar la tragèdia clàssica, d’acord amb els esdeveniments que succeeixen en el món modern.

·      Eurídice:representa els interessos personals per sobre dels socials i humans, és un personatge interessat que vol iure sense la pressió dels déus, per això els oblida i els nega.

·      Eurianeia: representa la fatalitat i el pessimisme. Primer vol acompanyar la protagonista però al final es retira emportant-se a Ismene cap a una vida on només hi té cabuda el dolor.

·      Astimedusa: representa l’optimisme i es manifesta incrèdula davant la magnitud del mal que pugui caure sobre els reis de Tebes.

Els espais

L'obra se situa en dos espais principals. Tant la primera com l’última part es situen en el palau de Tebes, però la segona part succeeix a l’exterior, just on hi ha el cadàver de Polinices.

ANTÍGONA

Contextualització

Salvador Espriu és un autor català de principis del s. XX. Des de molt jove es va donar a conèixer com a escriptor, però arribà al cim a l'època de la post- guerra, quan publica la totalitat de la seva obra, tant narrativa com poètica i teatral.

Espriu gosa fer la seva versió de l'Antígona de Sòfocles l'any 1939, just a finals de la Guerra Civil, amb la intenció d'explicar l'absurditat de la guerra fratricida que tenia lloc al nostre país entre franquistes i republicans per mitjà d'un paral·lelisme amb el mite clàssic.

Una altra de les intencions de l'autor en escriure aquesta i altres obres és conservar la llengua catalana, la qual es veia reprimida per la dictadura. Com ell mateix va dir, els poetes catalans de la seva època havien viscut per salvar els mots. Va escriure Antígona sense saber si podria publicar-la i el fet que aquest fet s'endarrerís va permetre a Espriu reprendre el llibre posteriorment i fer-hi retocs i cuidar fins l'últim detall.

El llenguatge

És esquemàtic, amb paraules concises, despullades i austeres. Va a l'arrel del què es vol dir, sense floritures.

Amb silencis suggerents. No acaba d'explicar el que vol dir.

El to

Essencialment dramàtic, però també irònic e les intervencions de personatges com el lúcid conseller.

S'adequa perfectament a cada situació i a cada personatge.

Els personatges

Són personatges simbòlics que ajuden a transmetre aquest rerefons de denúncia a la guerra per part de l'autor. Mentre que Antígona i Eumolp representen els revoltats, els que lluiten per les seves conviccions amb valentia i decisió, sense por a les conseqüències (republicans), Creont és despòtic i fred (franquistes). Per altra banda, personatges com el de Iocasta representen aquells que no van actuar d'acord amb els seus valors i ideologies degut a la por.

El personatge del lúcid conseller serveix per fer reflexionar al lector sobre la vida, la mort i el destí dels homes. Al final fa una predicció del que passarà en un futur, sempre des de la distància i no posicionant-se a favor de cap personatge. És un element actualitzador de l'obra.. 

COM UN FOC INVISIBLE

Contextualització

Màrius Torres és un autor català de la 1a meitat del segle XX. Seguint els passos del seu avi i el seu pare, va convertir-se en metge, però malauradament va haver d'abandonar la seva prometedora carrera en contraure la tuberculosi. Això el va obligar a ingressar al sanatori de Puig d'Olena, on va quedar-se fins la seva mort, als 32 anys, mentre la seva família s'havia vist obligada a exiliar-se a causa de la Guerra Civil. Allà, Màrius, que ja havia escrit alguns articles, va començar a escriure poesia. Una poesia marcada pels seus fets vitals. Amb referències a la música, que l'acompanyava des de petit, a la vida i la mort, amb la qual estava familiaritzat degut a les creences de la seva família en el més enllà, i també per la Guerra Civil espanyola, causant de la destrucció del país i de la solitud del poeta. Al sanatori va conèixer a Mercè Figueres, la única companyia que va tenir en aquells anys i la qual va inspirar alguns dels poemes. La seva obra no va ser publicada en vida, sinó que va ser Joan Sales, amic de Torres, qui des de l'exili a Mèxic va publicar per primera vegada els seus poemes als anys 50.

Característiques de la poesia de Màrius Torres

La forma de les seves poesies és molt significativa, va relacionada amb el que es vol explicar. Element fruit de la influència de Joan Maragall.

Tot i les seves circumstàncies, la visió de Màrius de la malaltia i la mort era optimista, se'n feia càrrec i ho assumia. Les seves poesies són tristes però esperançadores. Tracta el tema de la mort amb optimisme, vitalitat i naturalitat, de manera esperançada.

Un recurs literari recurrent en les seves poesies és l'analogia, per tal d'explicar tot allò que ens vol fer arribar. Consisteix en buscar un referent d'allò que es vol dir per mitjà d'una comparació o un camp semàntic semblant.

Hi ha recurrència d'esperits i àngels.

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA

Contextualització

Pere Calders va ser un autor català del segle XX amb un estil d'escriptura propi i inconfundible que l'ha portat a convertir-se en un clàssic de la nostra literatura. Va viure en circumstàncies molt dures durant la Guerra Civil Espanyola i després d'aquesta es va veure obligat a exiliar-se a Mèxic. Durant tot aquest temps no deixà mai d'escriure i això es reflexa en la seva literatura en la que Calders, per mitjà de la ironia i l'humor, ens obre la porta a un món ordenat d'una altra manera per fent-nos adonar que les pautes que governen la conducta humana estan sovint abocades a l'absurd. Però sempre amb humilitat i subtilesa per deixar lloc a les lliures interpretacions.

Tot i la seva incessant producció, les circumstàncies feien difícil la publicació de les seves obres, va ser gràcies a un amic seu amb qui es cartejava, Joan Triadú, que va publicar alguns dels seus contes i també la companya de teatre Dagoll- Dagom, que, tot i la desconfiança de Calders davant l'èxit, va representar alguns dels contes de “Cròniques de la veritat oculta” en l'obra “Antaviana”, que va ser un gran èxit i va llençar l'autor a la fama.

1. L'estabilitat inicial

La majoria de les narracions s'inicien com una situació d'estabilitat en relació a unes pautes de vida prefixades. Els personatges apareixen en un escenari carregat de placidesa, harmonia i rutina.

2. L'escenari quotidià

Els contes de calders estan configurats per situacions inicials plàcides. Va representant realitats atípiques, hi ha reducció esquemàtica de les referències temporals i espacials. Més enllà de tot això hi ha unes forces superiors que resulten molt familiars als personatges: el destí, la providència, l'atzar... que juguen amb els personatges. Calders presenta la irrealitat en un entorn totalment quotidià i arriba a transgredir la literatura fantàstica.

3. Els personatges i el seu codi de comportament

Els personatges són plans, mancats de voluntat i desproveïts de capacitat de reacció davant els fets més extraordinaris. Són figures buides a les quals no hem de veure com individus concrets, sinó com a la representació de comportaments estereotipats. Viuen dues realitats: la quotidiana i la màgica, i això evidencia l'absurd de les formes de comportament humà.

4. El fet trasbalsador

L'eix narratiu d'aquestes històries és el conflicte que es produeix en posar en contacte uns personatges plans subordinats a uns codis de comportament amb uns fets que transgredeixen la realitat i capgiren la vida dels personatges. Es poden presentar de diferents maneres: éssers o elements màgics, distorsió de les relacions lògiques dels esdeveniments, la realització d'un desig...

5. Entre la transgressió i la subordinació als codis

El fet trasbalsador situa als personatges davant l'alternativa d'haver d'assumir l'element que transgredeix els codis de comportament, que implica un acte de rebel·lió i evasió de la realitat, o bé rebutjar-lo , o bé assimilar-lo als seus codis estereotipats eliminant-ne la càrrega de transgressió. En la majoria de contes els codis s'imposen a la transgressió.

6. Els límits de la realitat

Calders transforma literàriament la realitat perquè no se sent satisfet amb les versions “oficials” que deixen fora de la realitat els aspectes irracionals de la conducta humana. Darrere de cada acte controlat hi ha absurd. La narrativa de Calders ens proposa reflexionar per mitjà de la ironia i l'humor sobre els límits de la realitat i els mecanismes humans de percepció de la realitat, dels quals desconfia.

7. La reiteració de motius

En tots els contes Calders expressa la tensió entre una realitat quotidiana codificada i les ànsies humanes per viure lliurement, d'acord amb les seves necessitats reals al marge del que indiquen uns codis sovint absurds. Aquesta tensió a vegades és representada per un seguit d'elements recurrents:

-Les mans: simbolitzen l'element màgic i trasbalsador. Són tant factors de vida com de mort.

-La casa: simbolitza l'ordre establert de la realitat quotidiana.

-El viatge: simbolitza una forma d'evadir-se de la quotidianitat plena d'absurds, significa escapar d'una realitat estable.

-El circ, la fira i el teatre: funció evasiva semblant a la del teatre. Són motius recurrents que acaben confonent-se amb la realitat fantàstica dels personatges.

-Els promesos: el compromís entre dues persones és un element de quotidianitat que regula l'ordre. És una referència a les normes socials i el tractament humorístic de les relacions posa de manifest la inconsistència de les normes de conducta social.

-El crim: la representació de la ruptura amb totes les conviccions simbolitzades per les relacions entre promesos. Els fets decisius són una via de sortida del cercle aclaparador d'una realitat codificada.

8. La descodificació literària

Sota el món fictici s'amaga una profunda reflexió filosòfica sobre la incapacitat de l'home per assumir tot allò que no s'ajusti a una interpretació esquemàtica del món i a uns determinats codis de conducta social, una reflexió sobre el que separa la veritat “oficial” de la veritat “oculta”. Caldera va més enllà de la literatura fantàstica, ho transgredeix tot. Sempre de manera subtil i per mitjà de la ironia i l'humor per deixar que el lector interpreti lliurement el text.

Això ja es prediu des del títol: cròniques de la veritat oculta.

L'humor

És l'eina clau per la descodificació literària. És reflexiu, neix de la incongruència inesperada dels personatges. És un humor subtil i refinat que permet una lectura distanciada i amable sobre la reflexió que fa Calders entre el somni i la realitat o l'absurd.

El narrador

En la majoria de contes el narrador participa dels fets, és en 1a persona. Això acosta la versemblança al lector d'elements contraris al seu coneixement positiu de la realitat.

El llenguatge

El llenguatge és senzill i entenedor, però al mateix temps està molt cuidat, incorpora recursos literaris i hi ha un joc excel·lent amb l'humor i la ironia que respira el text, que són el que acaba transmetent el missatge final. 

QUADERN D'ARAM

L'autora

Maria Àngels Anglada va ser una autora de mitjans del segle xx, que va escriure durant la postguerra espanyola. Nascuda a Vic, va estudiar filologia clàssica a Barcelona i va començar la seva carrera com a escriptora d'articles per a diaris i revistes. Més endavant va escriure poesia i després va començar amb la novel·la. Ella es definia a si mateixa com una poeta que escriu novel·les, la qual cosa ens diu molt de com són les seves obres, carregades d'un llenguatge ric i cuidat. A més a més, era una dona que escrivia a favor dels justos, va fer algunes novel·les de denuncia social, com “El violí d'Auschwitz”, sobre l'extermini jueu, o “Quadern d'Aram”, que tracta del genocidi del poble armeni per part dels turcs. Pel que fa a aquesta darrera obre, va ser la seva proximitat al món grec, entre d'altres coses, el que la va portar a escriure sobre Armènia, que,igual que Grècia en el seu dia, es va trobar en mans dels turcs.

Argument

Quadern d'Aram és una novel·la situada en un context real, el genocidi del poble armeni de 1915, pel qual molts d'ells van ser assassinats i d'altres, com els protagonistes, es van haver d'exiliar.

Els protagonistes d'una aventura fictícia narren a través d'un diari, que suposadament l'autora va trobar en el seu viatge a Rodes, tot allò que els ha tocat viure des que van marxar de casa seva a fer pelegrinatge fins que van acabar a l'exili i sense família per culpa 'un genocidi que no esperaven. Els protagonistes són una mare i un fill, Marik i Aram, que perden a la seva família i es veuen obligats a marxar a Marsella. Durant el seu viatge s'assabenten de la mort dels seus familiars, Vehé, el pare d'Aram. Un poeta enamorat d'Armènia que és assassinat juntament amb altres intel·lectuals. També les dues filles petites i l'àvia moren en mans turques.

Espais

Tot comença a Armènia, on Marik i Aram marxen de casa seva per fer un pelegrinatge. Al començar la repressió turca, marxen a Grècia, on Aram coneix a uns pescadors de corall i s'uneix a la seva tripulació. Juntament amb ells, Aram i Marik marxen a Marsella, França, on ella finalment podrà intentar refer la seva vida amb un altre home després de molt temps. Aram anirà a l'illa de Simi amb la família del seu amic Iorgos, un dels seus companys de feina, i allà coneixerà a la germana d'aquest, amb la que s'acabarà casant. Apareix també el poble pescador de Cadaqués, a on va a parar la família Kondos, una família que realment va estar a Cadaqués pescant corall i que l'autora introdueix per donar realisme als fets i fer-los més propers a casa nostra.

Temps

Al començar el llibre, Aram té uns 15 anys. Només és un nen que es veu envoltat d'uns fets terribles, la qual cosa el fa créixer i madurar de cop. Al acabar la novel·la, el protagonista s'ha casat, per tant poden haver passat aproximadament uns deu anys.

Veus narratives

A l'obre hi apareixen moltes veus narratives que ens permeten conèixer els fets des de punts de vista diferents. En primer lloc, la de l'autora al primer capítol, “Agama Stellio”, a l'epíleg i a la nota. Dins el quadern hi apareixen principalment les veus d'Aram i Marik, així com també la de testimonis del genocidi, la d'un antic professor de Vehé en una carta de condol, etc.

Tipologies textuals

Hi ha també diferents tipologies textuals, sovint lligades a les diferents veus narratives. Trobem una part de l'obra en forma de dietari, dins el qual hi apareixen intercalats poemes de Daniel Varujan, un poeta armeni que va inspirar el personatge de Vehé, fragments de cançons, s'hi adjunten articles de diaris que parlen sobre fets reals de la història dels armenis, una carta de condol a Marik per part d'un antic professor del seu marit a Venècia, testimonis del genocidi, un quadre cronològic on es detallen tots els fets relacionats amb la tragèdia d'aquest poble, un epíleg, on l'autora, encara dins la història fictícia d'Aram, dóna possibles finals a la seva història, degut que no segueix escrivint al seu quadern i una nota, on novament l'autora, ara des de fora de la història, deixa clar que es tracta d'uns fets ficticis però ambientats en un context totalment cert, dins d'una tragèdia que va tenir lloc realment, i d'aquesta manera intenta donar especial ressò als fets reals per tal de fer denuncia social.

Llenguatge

L'autora utilitza un llenguatge simple i directe per tal d'arribar a tots els públics i poder divulgar la història d'Armènia al màxim. Al mateix temps però, ho fa d'una manera cuidada i sense oblidar la qualitat estètica. Utilitza un llenguatge poètic que reflexa la seva experiència anterior com a poeta i que fa de Quadern d'Aram una obra molt més rica i agradable de llegir. 

MARIA ROSA d'Àngel Guimerà

L'obra 

“Maria Rosa” és una obra teatral d'Àngel Guimerà que pertany a la trilogia de “Terra Baixa” i “La filla del mar”. Es va estrenar l'any 1894 a Madrid, en ple Modernisme, per encàrrec de l'actriu i propietària d'una companyia teatral, Maria Guerrero. Va ser un gran èxit tant a nivell nacional com internacional, que encara dura en els nostres dies.

L'autor

Àngel Guimerà va néixer l'any 1845 a Sta. Cruz de Tenerife, tot i que als nou anys es va traslladar al Vendrell amb els seus pares. Va ser fill il·legítim, els seus pares es van casar quan ja estaven a Catalunya. Aquests fets van marcar molt la vida de l'autor i es reflecteixen en la seva obra, on hi apareixen personatges infeliços i desarrelats.

Antecedents i influències 

Guimerà viu entre els segles XIX-XX. Neix durant la Renaixença, el que es veu reflectit en les seves ganes d'innovar i de fer créixer la literatura catalana. Tot i això, comença a escriure en un període de transició del Romanticisme al Realisme, el que fa que la seva obra es vegi influenciada per diferents moviments. “Maria Rosa” es publica en ple Modernisme. Hi trobem característiques realistes(adequació del llenguatge a la realitat, acotacions senzilles i clares), modernistes(la simbologia, acotacions que parlen del temps i la llum) i romàntiques(l'estructura de la trama). Es veu també, la influència d'Ibsen, que presentava els personatges femenins com a desgraciats i infeliços però finalment els deixava fugir i trobar un altre camí lluny de les penalitats. Guimerà fa això amb Maria Rosa. Primer sembla que fugirà, després es queda però s'allibera de la seva mala consciència i del seu patiment matant al Marçal.

El llenguatge

 El llenguatge de Guimerà es caracteritza per l'adequació i la versemblança. S'adapta a l'entorn i la situació. En el cas de “Maria Rosa” es transporta a un entorn rural i pobre amb personatges proletaris. Per tant el llenguatge és majoritàriament col·loquial(exclamacions, interrogacions, punts suspensius, castellanismes) A nivell ortogràfic és anterior a la reforma de Pompeu Fabra i hi trobem pronoms fora de la normativa. L'autor introdueix el llenguatge literari a l'obra, sobretot en els monòlegs de la Maria Rosa i el Marçal. És el primer autor en introduir aquest tipus de llenguatge al teatre català i això fa que tingui gran importància per a la tradició de la literatura catalana i influencii a autors posteriors.

 El simbolisme 

Per influència del Modernisme, a “Maria Rosa” hi apareixen símbols premonitoris. Els principals són la sang i el vi, que fan referència a la passió amorosa dels triangles amorosos, i també a la mort, un fet recurrent i imprescindible(mort del capatàs, mort de l'Andreu i mort d'en Marçal). Les referències al matí, la tarda i la nit a principi d'acte simbolitzen com es va enfosquint l'obra, on cada vegada hi ha més tristesa, més infelicitat i més confusió per acabar en un altre assassinat, el de Maria Rosa a Marçal. El títol en si mateix també és un símbol. “Maria” representa la puresa, mentre que “Rosa” representa la passió, l'amor i el vermell de la sang. Aquests aspectes servirien per descriure tant el caràcter de l'obra com el de la protagonista.

 La passió i triangles amorosos

 Els triangles amorosos són característics, no només de “Maria Rosa”, sinó també de “Terra baixa” i “La filla del mar”. Aquesta trilogia també té en comú el fet de tenir un final tràgic i violent. La passió està present a tota l'obra, ja sigui de manera positiva (amor) o negativa (mort, venjança, assassinats). Principalment, aquesta passió es transmet per mitjà dels triangles amorosos. N'hi ha dos: Maria Rosa+Andreu+Marçal i Maria Rosa+Andreu+Badori. Aquests triangles, sobretot el de Marçal, són el fonament de l'obra i el que desencadena tots els fets. Per aquest triangle, per l'amor cap a Ma. Rosa, el Marçal mata al capatàs i fa que culpin a l'Andreu, així se'l treu de sobre i pot quedar-se amb la Ma. Rosa. Aquesta, al final de l'obra, ja casada amb el Marçal, per qui sent una atracció molt forta, l'apunyala quan li confessa el seu crim.

L'amor en l'obra 

Hi ha diferents tipus d'amor a l'obra. Un és el de la Maria Rosa i l'Andreu. Un amor profund i passional que fa que ella pogués fer qualsevol cosa per ell. Maria Rosa té, també, un amor maternal cap al seu primer marit. Això apareix per la influència de la vida de l'autor, que després d'un fracàs amorós es queda definitivament amb la seva mare. Per altre banda trobem l'amor possessiu del Marçal a Maria Rosa, que en molts moments parla d'ella com si la tingués en propietat. També mostra un desig sadomasoquista cap a ella, al preferir que el rebregui com a la roba que està rentant abans que un petó o una abraçada. L'amor d'ella cap a ell també és possessiu en alguns moments, sent una atracció molt forta cap a el Marçal.

SALVADOR ESPRIU - ‘Antígona’

VIDA

Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de “Sinera”. Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El gran impacte d’Espriu com a escriptor es produeix a la postguerra, època en què ha publicat la totalitat de la seva obra poètica i teatral i s’ha mantingut personalment en una reclusió voluntària, producte d’una malaltia. Mort a Barcelona l’any 1985. L’obra d’ ’Antígona’ l’escriu el 1939, encara no acabada la Guerra Civil, d’aquí que la intenció de l’autor  sigui clara: explicar l’absurditat d’una guerra fraticida, a partir de l’actualització del mite clàssic. L’obra d’ ‘Antígona’ neix per salvar la llengua catalana, com diu Espriu en el seu poema ‘Inici de càntic en el temple’ “Hem viscut per salvar-vos els mots”.
És una tragèdia a l'estil grec. Marca el començament d'una nova etapa marcada per la guerra civil, l'efecte que va fer a Espriu veure el seu món destrossat. De fet no tornarà a escriure narrativa fins la mort de Franco l'any 1975. A partir d’ "Antígona" es converteix en un home trist, obsessionat per la mort.

INTRODUCCIÓ

A nivell personal, la guerra civil va significà per Espriu la frustració dels seus projectes.

Modernistes i Noucentistes, en el seu afany de recuperar la identitat catalana, cercaven els seus models literaris a Europa i refusaven tot allò que provenia de la literatura castellana. La República va plantejà un canvi en aquest sentit. La generació d'Espriu és la primera generació d'escriptors que pren com a models a escriptors castellans.

BASE DE LA TRAGÈDIA

Espriu vincula dues tragèdies gregues:

·   “Els set contra Tebes". Es qui explica com els fills d'Edip, Polinicies i Etèocles, s'enfronten per aconseguir el poder de la ciutat de Tebes. Adapta aquesta tragèdia en la primera part del seu llibre per recalcar que la seva obra al·ludeix a la Guerra Civil, a la lluita fraticida.

·   "Antígona" (Sòfocles). Morts els dos germans, Creont ostenta el poder i decreta la prohibició d'enterrar el cos de Polinices per traïdor. (No perdona els vençuts). Antígona desobeeix l'edicte i dóna sepultura al seu germà. Per ella la llei natural està per sobre de la llei civil L'adapta en la segona part del seu llibre. Volia manifestar que no s'havia de dividir la població entre vencedors i vençuts. Calia el perdó i començar de nou tots junts. L'acció d'Antígona enterrant a Polinicies equival a l'amnistia dels republicans que Franco no va donar mai.

    ESTRUCTURA

Prefaci. Escrit l'any 1947, però no publicat fins l'edició de l'any 1955. Manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La llei natural ha de ser superior a la llei civil. Segons Espriu, allò que no s'ha de fer mai és dividir el poble entre vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tots junts comencin un nou camí. No s'ha de potenciar la paraula enemic.

Pròleg. És una veu. Comença amb un tòpic molt utilitzat en les obres clàssiques: la falsa modèstia, (disculpes per la gosadia de tractar un tema clàssic esgotat pels grecs). Ens posa en antecedents de la història de la família de Tebes per tal de situar-nos dins el context on es desenvoluparan els fets. És la veu del passat.

Nucli de l'obra. Dividit en 3 parts.

PERSONATGES PRINCIPALS

ANTÍGONA. És la protagonista. És un personatge superior al altres i per això (el públic s'hi identifica), té una elevada moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil de Creont. Es troba al mig de la relació violenta que mantenen els seus dos germans pel poder. Els estima tots dos però sent debilitat per Polinices perquè ha estat i és el més desfavorit dels dos. Mostra una inclinació a protegir el més desfavorit. 

ISMENE. Germana petita d'Antígona. Simbolitza la indecisió i l'oblit. Un oblit que segons el punt de vista d'Espriu porta a la mort, perquè només a través del record revivim els morts. Amb l'oblit els matem definitivament. La seva personalitat equival a la gent contrària a Franco que no gosava a rebel·lar-se per por a les conseqüències.

TIRÈSIAS. És un endeví cec. Aquests personatges cecs són habituals a les obres d'Espriu, tenen una visió interior que els permet predir el futur

CREONT. Oncle d'Antígona. Simbolitza el tirà, l'hipòcrita. És un personatge que obté el menyspreu d'Espriu, manifestat entre altres coses en la seva descripció física molt semblant a la de Franco. Es comporta com una obra sinistra que s'amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. A causa dels seus consells soterrats Etèocles decideix enfrontar-se al seu germà i al morir tots dos, ell assoleix el poder.

EUMOLP. Esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona (fet que li compensarà més endavant i que contribueix a situar-la per sobre de la resta). Decideix ajudar Antígona perquè és la única que sempre l'ha tractat bé i també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge. És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia d'Antígona. Representa el pensament de l'escriptor tot just el moment quan escrivia l'obra (faltava poc per acabar la guerra).

ETÈOCLES I POLINICES. Són els dos germans d'Antígona que enfrontats per aconseguir governar en solitari a Tebes, lluiten fins matar-se mútuament.

EL LÚCID CONSELLER. És l'altre personatge, juntament amb Eumolp, que Espriu introdueix en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'Antígona" (1964) i representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra. Si a la primera edició es serví d'Eumolp per manifestar el seu pensament: la mort d'uns pocs salvarà tot un poble"; ara ha reflexionat i posa en dubte el valor del sacrifici d'Antígona i ho fa a través d'aquest personatge. Aboca el lector/espectador a una doble tragèdia:

·   La d'Antígona i la de tota una col·lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris, mediocre, cansat, representat tot ell per la figura de Creont.

MÀRIUS TORRES- ‘Com un foc invisible’

VIDA

Lleida, 1910 - Puig d'Olena, Sant Quirze de Safaja, 1942. Poeta. Estudià la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i, un cop acabada, l'any 1933 féu un viatge per França i Itàlia, països que el captivaren, especialment la ciutat de Florència. Exercí durant poc temps a Lleida, ja que ben aviat, l'any 1935, caigué malalt de tuberculosi i ingressà al sanatori de Puig d'Olena, on havia de morir set anys després. Fill del metge, polític i estudiós de la metempsicosi, Humbert Torres, de ben jove s'educà, d'una banda, en el republicanisme catalanista i, de l'altra, en una concepció espiritualista de l'existència que tant havia de pesar en la seva obra lírica.

L'obra literària de Torres se centra en la poesia, escrita en la seva major part durant el període de reclusió al sanatori de Puig d'Olena -lloc on coincidí amb Mercè Figueras, la "Mahalta" de molts dels seus poemes-, tot i que ja el 1935 havia presentat, també sense èxit, una selecció de poemes al premi Joaquim Folguera sota el títol d'Invencions. L'adveniment de la Guerra Civil i la immediata postguerra, sumades a la prematura mort del poeta, n'han condicionat la recepció, ja que no és fins a l'any 1947 que es publica, i encara a Mèxic, el volum Poesies. La seva situació personal marcada per una malaltia que l'abocava irremissiblement a la mort i la descoratjadora situació col·lectiva -la Guerra Civil i la desfeta- accentuen la solitud del poeta i determinen el caràcter reflexiu de la seva poesia. Forma part de la generació "sacrificada", nascuts la primera dècada del segle XX, van viure la guerra civil espanyola, en plena joventut, i van patir l'emmudiment a què va sotmetre la literatura catalana la dictadura franquista. A banda de les diferents edicions de les seves  Poesies, el 1967 Joan Sales, en el seu exili, publicava Cartes a Màrius Torres, un recull de la correspondència entre ell i el poeta lleidatà.

TEMES

Pel que fa la temàtica de l’obra de Marius no és gaire extensa i fa reflectir molt l’amor, la mort, la religiositat, l’esperança, la natura i les arts i, especialment, la música.

En la part de la natura i l’art, podem dir que no tenen entitat pròpia, sinó que funcionen com a vehicles, correlats objectius, és a dir, que correspon a un altre en relació (com imatges que intervenen en una emoció propi que expressa els trets d’aquella emoció) per poder expressar estats d’ànim, sentiments, sensacions...

L’ús que fa el poeta del tema de la natura, trobem seqüències descriptives com l’expressió d’un estat d’ànim.

La música apareix per diversos motius: la interpretació i l’intèrpret (com ‘Variacions sobre un tema de Händel’) i l’intèrpret i l’auditori (com ‘Couperin, a l’hivern’). En el poema ‘Couperin a l’hivern’ i ‘Mozart’ ens porta a un món de música des de dues perspectives diferents: la de l’intèrpret i el salt d’un ocell; i la de l’associació del fluir de les peces musicals d’un compositor que les fa volar i somriure, amb el fluir de les nostres vides.