Parts del comentari de Maria Rosa

Contextualització

El següent fragment que em disposo a comentar pertany a l’obra Maria Rosa, que s’inscriu dins una trilogia de drames realistes d’Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife a mitjans de segle XIX, sent fill il·legítim d’un català i d’una canària, però als nou anys va emigrar al Vendrell. Aquests dos fets tan poc usuals en la seva època el van traumar, fet que es va veure reflectit en les seves obres literàries al transmetre’ls als seus personatges, fent-los infeliços i desarrelats.

Guimerà primer va escriure poesia, guanyant el títol de Gai Saber, però posteriorment va dedicar-se al teatre, camp literari on va destacar.

Maria Rosa va ser una obra escrita per encàrrec de Maria Guerrero, propietària d’una companyia teatral madrilenya que va estrenar aquesta obra de gran ressò internacional, l’any 1894 al mateix temps que s’estrenava a Barcelona. Àngel Guimerà va ser un dels tres autors de la Renaixença, juntament amb Narcís Oller i Jacint Verdaguer. Cal dir però que les seves obres presenten influències d’altres moviments literaris, com el Modernisme i el Realisme, a causa de què l’autor va viure en una època de moltes etapes literàries. A més a més, cal que destaquem la influència que va tenir Ibsen en l’obra guimeraniana.

Maria Rosa és molt important per a la tradició literària perquè inicia una nova manera de fer teatre, introduint una brillant síntesi del llenguatge col·loquial  i del llenguatge poètic dalt dels escenaris,  aconseguint tot això sense tenir una tradició prèvia com a referència i esdevenint tradició literària pels seus posteriors.

Anàlisi lingüístic

Pel que fa a l’anàlisi lingüístic podem veure la brillant síntesi que fa Guimerà del llenguatge col·loquial i poètic.

Els únics dos personatges que utilitzen el llenguatge poètic al llarg de l’obra són el Marçal i la Maria Rosa, sobretot l’usen en els monòlegs que solen fer.

La resta de personatges de l’obra utilitza un català clar i directe, amb oracions simples però plenes de contingut. El llenguatge d’aquests personatges està carregat d’expressions exclamatives, interrogatives i reiteratives(marca d’oralitat), on es veu l’ús de refranys i d’onomatopeies entre d’altres elements. Aquest llenguatge popular és aconseguit per Guimerà, a base de documentar-se al escoltar el parlar de la gent del carrer. Aquesta síntesi del llenguatge poètic i del parlar col·loquial dóna una gran versemblança a l’obra, aconseguint un ritme ràpid i fluid.

*A més, dins del fragment podem veure els símbols que han anat apareixent durant l’obra, com són el vi, la sang i el ganivet entre molts d’altres (aquesta simbologia és una clara influència modernista). Es parla del vi que va ser trepitjat per l’Andreu i es va mesclar amb la seva sang, que posteriorment emborratxa al Marçal per arribar a un desenllaç tràgic, on el triangle amorós que perdura al llarg de l’obra (Andreu-Maria Rosa-Marçal) es trenca gràcies a que la Maria Rosa apunyala al Marçal amb el ganivet del pa de bodes. Aquesta passió amorosa està present des de l’inici fins a la fi de l’obra.

Cal dir que avui en dia trobem moltes incorreccions ortogràfiques a l’obra com l’ús de l’article neutre lo, l’ús de castellanismes com ___ i l’ús del pronom feble davant del verb; però això és fruit de què encara no s’havia dut a terme la reforma ortogràfica de Pompeu Fabre, reforma de la qual Guimerà estava en complet desacord.

Conclusions

En conclusió, aquest fragment tant important per entendre el desenllaç de l’obra mostra l’amor passional i boig que sent el Marçal per la Maria Rosa, la qui es manté fidel a l’amor que sent pel seu difunt marit, un amor que sovintes devé maternal i com a conseqüència del trauma amorós que tenia Guimerà, que al ser rebutjat va dedicar tot el seu amor a la seva mare.

Per tant, en aquest fragment veiem els triangles amorosos de l’obra, temàtica que també marca la trilogia dins la qual s’inscriu aquest drama realista. Tot això, ho veiem a través d’un llenguatge versemblant que va aconseguir Guimerà al sintetitzar el parlar col·loquial i el llenguatge poètic.

Els personatges mostren uns sentiments amb els quals avui en dia encara ens hi podem reflectir, cosa que va donar a l’obra, juntament amb la influència d’Ibsen i els traumes de Guimerà, un gran ressò internacional, a part també de tota la resta de característiques de l’obra guimeraniana, com són també aquests monòlegs plens de recursos literaris fet que també ajuda a convertir Maria Rosa en una obra excel·lent, representativa de la tradició literària catalana.